Hi ha llocs que no s’obliden. No perquè siguin bells, ni perquè hi hàgim viscut moments feliços, sinó perquè remouen l’ànima i deixen una empremta profunda.
Així és Auschwitz-Birkenau. Visitar aquest antic camp de concentració i extermini nazi, situat a pocs quilòmetres de Cracòvia, és enfrontar-se cara a cara amb una de les etapes més fosques de la història de la humanitat.
Quan hi arribes, el silenci ho diu tot. El famós rètol “Arbeit macht frei” (“El treball us farà lliures”) que presideix l’entrada d’Auschwitz I ja et colpeja amb una ironia cruel. A mesura que avancen els passos, els barracons, les fotos, els objectes personals de les víctimes, sabates, ulleres, maletes amb noms esborrats pel temps et parlen d’un horror sistemàtic i planificat. I tot plegat, documentat amb una precisió que fa esgarrifar.
Però és quan arribes a Birkenau, l’extensió del camp, que realment t’adones de l’escala industrial del genocidi. La fredor dels rails que portaven milers de persones a una mort segura, els forns crematoris, avui en ruïnes, i les torres de vigilància fan impossible ignorar el patiment que s’hi va viure. És difícil mantenir la mirada, però encara més difícil és oblidar-la després.
Per què haurien d’anar-hi els joves?
En un món on el temps i les xarxes socials banalitzen sovint la informació, on el relat històric pot ser manipulat i on, fins i tot, alguns neguen l’Holocaust, la vivència directa pren un valor incalculable. Veure-ho amb els propis ulls, trepitjar aquell terra, respirar aquell silenci, fa que la història deixi de ser un paràgraf d’un llibre per convertir-se en una experiència viscuda, personal i, sobretot, transformadora.
Els joves han de saber què va passar. Però no només des del coneixement, sinó també des de l’empatia i la consciència crítica. Entendre on pot portar l’odi, el racisme i la deshumanització sistemàtica. Com va ser possible que una societat culta com l’alemanya permetés tal barbàrie. I com el silenci o la indiferència poden convertir-nos en còmplices.
Visitar Auschwitz-Birkenau no és només una lliçó d’història; és una lliçó d’humanitat. És una manera de construir una memòria col·lectiva que ens protegeixi de repetir errors. I això, avui més que mai, és imprescindible.
Una experiència colpidora però necessària.
És cert: la visita és dura. Et deixa buit. Et fa qüestionar moltes coses. Però també desperta un compromís. No només amb la memòria de les víctimes, sinó amb el futur. Amb el món que volem construir. I aquí és on els joves tenen un paper fonamental. Són ells els que, coneixent aquesta veritat incòmoda, poden fer de pont cap a una societat més justa, més lliure i més respectuosa.
No podem canviar el passat, però podem fer que no caigui en l’oblit. Auschwitz-Birkenau no és només un museu del terror, és un crit que ens interpel·la a tots.
I és responsabilitat nostra escoltar-lo i fer-lo escoltar.
